Haru

Haru segueix el camí que li marca la vida. El destí és massa fort per desafiar-lo.

“La Kumiko va comunicar la decisió a la filla, a la tornada d”aquell que es va convertir en el seu últim viatge. Assegudes totes dues davant la taula de la cuina, mentre tallaven una síndria. La Haru s”hi va negar i va dir que, abans, fugiria de casa i no la trobarien mai més. La Kumiko va somriure amb paciència i li va dir, qui fuig tard o d”hora ha de tornar per poder marxar. (…) Ha arribat el dia d”anar-se”n, però la Haru no ho veu així. La Haru sent que l”expulsen. Seu al peu del cirerer que van plantar tots tres junts quan ella va fer els cinc anys i pensa que potser la seva mare li diria, Haru, qui se sent expulsat tard o d”hora ha de tornar per ser capaç de marxar. Com pot haver sortit el sol un dia més, després de la seva mort?”